No se si us heu assabentat de la polèmica que ha sorgit a la nostra
sanitat, recollida en els diaris, arran de l’obligació imposada per decret de
que TOTES les actuacions terapèutiques realitzades per infermeria hagin de
ser OBLIGATORIAMENT prescrites per un
metge.
Moltes idees m’han brollat al respecte que han fet que al final digui la meva sobre el “decretazo” que allunya
a l’ infermeria, la nostra infermeria, de la possibilitat de la prescripció
terapèutica.
Vagi per davant el reconeixement de que no
he llegit en decret en qüestió ( ni ho penso fer) i que desconec totalment les bases jurídiques que el
sustenten. Però crec que tinc els elements suficients per a considerar-lo un
error, un greu error.
Primerament perquè és literalment impossible el seu compliment. Les tasques
que avui en dia i gràcies a Déu fa la nostra infermeria són tantes que no hi ha
prou metges al món per anar fiscalitzant-les una a una.
Però a més a més, i molt més important, és un error pel menysteniment cap a l’ infermeria que, sota el meu punt de
vista, traspua aquest decret.
El nivell de l’ infermeria catalana, per si algú no s’havia adonat encara,
és extraordinàriament alt, i més si el comparem amb el d’altres països
europeus. En la meva ja dilatada experiència picant pedra en la medicina
pública catalana he pogut gaudir de la tasca de les meves companyes
d’infermeria (femení cuparie) amb qui, colze a colze, hem realitzat un treball
de qualitat en una situació de mitjans més que limitats (per si algú no s’havia
adonat d’això tampoc) que ningú no ens reconeixerà però que nosaltres sí que
recordem conjuntament tot sovint amb legítim orgull professional.
La meva relació amb les companyes d’infermeria ha estat de CONFIANÇA CEGA i
sabeu, aquesta premissa, NO M’HA FALLAT MAI. Elles han complementat la meva feina
com jo la seva, han incorporat idees
claus en el seguiment de malalts ambulatoris i hospitalaris per tant moltes vegades greus,
m’han aportat sempre la crítica i el contrapunt just i, molt més que això,
m’han ajudat a superar les meves limitacions aguantant estoicament els meus mals moments
com solament ho fa una persona que a més de companya és amiga.
Ja em perdonareu el “rotllo” si es que encara esteu llegint. Escriure
tampoc és el meu fort i potser no m’he fet entendre be però el que volia senzillament
expressar és tot el meu recolzament i consideració per una de les coses més valuoses
que tenim en el nostre petit i torturat país, la nostra infermeria. Serveixi
aquesta trista polèmica de l’ esmentat decret per posar-la una vegada per totes
on li pertoca que és A DALT DE TOT.
Jo no soc més que un pobre i vell metge de poble sense poder ni influències
i poc podré fer per a revertir aquesta lamentable situació. Però sí que ningú no
em podrà impedir que doni a les meves
companyes i companys d’infermeria el més
valuós que tinc: tota la meva estimació.
Semper fidelis
No hay comentarios:
Publicar un comentario